Segons va publicar la Comissió Europea en el seu informe anual, l’Estat espanyol ha provocat un terç de tots els nous aturats i aturades de la Unió Europea en el darrer any. Aquesta xifra, per molt escandalosa que sembli, ja es podia intuir, en base als increments de l’atur que mes a mes s’anaven publicant, i una de les solucions a la que la patronal (i fins i tot alguns/es membres del govern espanyol) assenyalava per posar-hi fre era una reducció de les despeses d’acomiadament, per incentivar la contractació.

Tanmateix, el mateix estudi assenyala com l’Estat espanyol ja encapçala el rànquing de flexibilitat laboral a la Unió Europea, i és que, enfront el 22% dels europeus i les europees que canvien de feina cada any, aquest percentatge s’apuja fins al 30% en el cas de l’Estat espanyol. El causant d’aquest fet és l’alt índex de temporalitat en els contractes laborals, però, en tot cas, el que queda clar és que una major capacitat de l’empresariat per tal de disposar d’una plantilla flexible no possibilita taxes d’atur inferiors.

De fet, en cap cas una reducció del cost de l’acomiadament tampoc no suposaria menors taxes de temporalitat, i no cal anar massa lluny per comprovar-ho. Així, en el període de 1988 a 2006, l’Estat espanyol fou l’estat de l’OCDE que més va reduir les despeses per acomiadament i, per contra, entre els mateixos anys, la taxa de temporalitat es va incrementat del 23% al 34,4% (la mitjana europea, el 2006, se situava en el 15,8%).

Cal, doncs, seguir desemmascarant les mentides de la patronal, i és que, tal com demostren les xifres, ni una major flexibilitat comporta menys atur, ni un menor cost de l’acomiadament comporta menys temporalitat.